Pere Ventayol i Suau, Apotecari i Historiador

Pere Ventayol i Suau nasqué a Alcúdia dia 21 de febrer de 1873, fill de Pere Ventayol i Carretero i d'Isabel M. Suau i Vilanova. Pertanyia a una classe social de pagesos benestants, que tengueren prou sentit comú per a no torbar la inclinació a l'estudi que presentava el seu fill Pere, que, malgrat ésser germà d'onze, es pogué matricular de batxiller al col·legi de Santa Maria l'any 1888 i obtingué el títol d'aquest grau a Palma l'any 1894. Continuà estudis a Barcelona i aconseguí la llicenciatura de Farmàcia el juny del 1899. Tornà a Alcúdia, d'on podem dir que ja no es mogué, exceptuant dos viatges a Madrid per motius familiars. Dia 1 de juliol de 1903, es casà amb Antònia Ques i Reines. D'aquesta unió nasqueren dos fills, Pere i Antoni, l'any 1904 i 1908, respectivament. Recalcam aquestes dues dades, perquè, al nostre criteri, són molt importants dins la seva vida, fins al punt que la primera el mogué a iniciar un Diari, molt concís de primer, però paulatinament més ric i detallat, que ja no abandonà fins a la seva mort, que tingué lloc a Alcúdia dia 17 de maig de 1945.

Farmacèutic titular d'Alcúdia i jutge municipal des del 1918 al 1923, hagué de renunciar el segon càrrec a causa de la llei d'incompatibilitats i per pressió d'alguns paisans que ell anomena amb detall a les pàgines de l'esmentat Diari.

Una de les seves primeres manifestacions literàries, molt significativa pel que respecta a l'estima que professa a la seva petita pàtria Alcúdia, la tenim en una carta de contesta a Lépido, que el "Diario de Mallorca" del 30 de maig fins a l'onze de juny de 1906, en cinc articles titulats Alcudia, atacava fort els alcudiencs amb motiu de l'enderrocament de murades. Pere Ventayol reaccionà al primer article, car entre els seus papers es conserva una Carta al director datada de dia 1 de juny de 1906, on explica les raons higièniques que movien a la demolició, recolzant-se en les teories d'un altre alcudienc insigne, el metge Reynés, que anys abans havia predicat apocalípticament la fi de la ciutat, culpant les murades de la insalubritat que tantes víctimes es cobrava.

Hem cercat sense èxit per tots els periòdics de l'època la publicació d'aquestacarta. L'explicació més plausible és que, coincidint dia 1 de juny de 1906 amb les noces del rei Alfons XIII amb Dona Victòria i el consegüent atemptat, la premsa del moment -concretament "La Ultima Hora" i "La Almudaina", als directors dels quals anava dirigida l'esmentada carta- copsada per l'impacte de la notícia, no la publicas. Pensem que aquesta, dins el contex nacional d'aquells moments, no tenia gens d'importància. Una altra possibilitat seria que el mateix Pere Ventayol, trasbalsat per l'esdeveniment no l'arribàs a enviar.

Col·labora a la premsa d'aleshores i, com a corresponsal d'Alcúdia, envia de tant en tant les seves cròniques. És difícil precisar els
anys d'aquesta corresponsalía. En primer lloc, perquè els diaris que avui encara subsisteixen no tenen arxius on hi hagi constància d'aquestes col·laboracions i, en segon lloc, perquè no anaven firmades. Al seu Diari no precisa d'aquest punt, que avui coneixem gràcies a algun retall que ell mateix guardà i que firmà en llapis posteriorment o a alguna esporàdica menció al seu treball, com és la nota apareguda a "El Dia" del 8-VIII-1926, on trobam a Las excavaciones de la "Pollentia" romana: Nuestro diligente corresponsal en
Alcudia don Pedro Ventayol nos escribe las siguientes interesantes noticias, etc., etc. És de suposar que la seva ploma arribava a tots els diaris i problablement durant un llarg espai de temps, a jutjar per una crònica firmada apareguda al "Correo de Mallorca" el 20-XII-1944. L'estil peculiar de Pere Ventayol sembla reflectir-se fidelment en aquestes notes periodístiques firmades P. X., un congregante, un alcudiense, C, però la prudència ens aconsella no arribar a cap conclusió definitiva al respecte, car és més característic de l'època que d'un personatge determinat. Les cartes, en un doble aspecte, sia de protesta o súplica, surten aviat de la seva ploma, sempre amb l'únic fi de la defensa d'Alcúdia i els seus problemes. L'any 1914, en dirigeix una a l'Ajuntament de la seva ciutat demanant més honor a les processons cap a l'estendart alcudienc.

Hi ha cinc firmes més, però el fet de trobar l'esborrany entre els seus papers permet suposar que l'autor material fou ell. Consta de cinc pàgines manuscrites, on fa una detallada descripció de la bandera des de la mateixa època romana.

A "La Almudaina" del 25-VII-1917, publica un article titulat El milagroso Santo Cristo de Alcudia (un poco de historia) i aquest
mateix any edita a la impremta de Bartomeu Reus de Felanitx, la monografiatitulada Oratorío de N." S.a de L· Victoria de Alcudia, un total de cincents exemplars.

A l'octubre de l'esmentat 1917, a les pàgines 353-5 del BSAL,2 n.° 444, trobam Decadència de Alcudia basta mecliados del siglo XIX, on empra la llengua castellana, únic vehicle d'expressió utilitzat al llarg de tota la seva producció escrita.

L'any 1918, edita a Ciutat la monografia titulada Opúsculo histórico del Santo Cristo y su capilla de Alcudia, un total de cent cinquanta exemplars. L'any següent, el 1919, col·labora amb Joan Llabrés i Bernal per realitzar el primer inventari de l'Arxiu Municipal d'Alcúdia i, aquest mateix any, denuncia a les pàgines de "La Vanguardia", n.° 245 (4-1¬1919) el mal estat de la carretera d'Alcúdia amb una carta titulada La carretera de Alcudia. A les planes del BSAL corresponents al setembi e-octubre de 1920, núms. 478-80, pp. 93-6, publica La visita del marqués de Rubí a Alcudia, por L· copia.

Al n.° 501 del BSAL corresponent al juliol de 1922, pp. 97-100, trobam la primera part de l'article titulat La Cueva de San Martín de Alcudia que conclou als núms. 502-3 de l'esmentat BSAL, agost-setembre de 1922, pp. 136-42. L'ininterromput treball d'investigació el mou a publicar al BSAL, n.° 527, setembre de 1924, pp. 135-6, l'Inventari del Castell del Rey de Pollensa (sic), any 1417, transcripció d'un document trobat a l'Arxiu Municipal d'Alcúdia, carpeta n.° 2. Tres mesos després, apareixerà un breu estudi sobre El Oratorío de Santa Ana de Alcudia al BSAL, n.° 530, desembre de 1924, pp. 182-8. L'agost de 1926, al n.° 550 del BSAL, pp. 125-6 s'inicia el primer treball d'una sèrie de sis, referents a la Parròquia antigua y moderna de Alcudia. El segon apareixerà el setembre següent, al n.° 551, pp. 129-131, amb el títol de Parròquia antigua y moderna de Alcudia-. Parròquia actual. El tercer, anomenat Parròquia antigua y moderna de Alcudia. Capilla de Ntra. Sr.a del Rosario, es publicà als núms. 552-3, octubre-novembre de 1926, pp. 155-60. El quart, titulat Parròquia Antigua y moderna de Alcudia. Obrerías parroquiales, aparegué al BSAL n.° 554, desembre de 1926, pp. 181-5. El cinquè, al núms. 555-6, corresponents al gener-febrer de 1927, pp. 195-8, sota el títol de Parròquia antigua y moderna de Alcudia. Parròquia reedificada. Per últim, al n.° 558, corresponent a l'abril de 1927, pp. 245-50, conclou la sèrie amb l'article Parròquia antigua y moderna de Alcudia. Rectores parroquiales de Alcudia.