El salt de la valenta dona

La toponímia popular, sovint amaga fantàstiques històries que per un motiu o altre desconeixem.  En aquest cas li diem història perquè encara que hagi tengut difusió oral, es tracta d'un fet real del passat, un fet que, tot i la seva autenticitat, no ha calat massa endins de la memòria alcudienca.

El Salt de la valenta dona, que no s'ha de confondre, per la seva semblança, amb el Salt de la bella dona que trobam anant de Caimari a Lluc, és un topònim que data més o menys de principis del segle XX i que està situat davant per davant d'on hi havia el Pi de la Senyora, un altre topònim que perdurarà malgrat la desaparició del majestuós pi.

El lloc, ara de difícil accés per la desfiguració que ha sofert amb la urbanització de l'entorn, en aquell temps era una vorera de mar escarpada, on els pins, mates i carritxeres campaven a l'ample sota l'oratge de les brises i ventades marines.

Amb aquella estampa de virginals verds i blaus, qui podia permetre's una passejada per aquella contrada, ben segur que ho feia sense cap mirament. 
Així ho va fer la senyora, la valenta dona que va protagonitzar aquesta història.  Li deien Gertrudis Amorós i era casada amb el senyor Joan Serra de la Quartera i tenien una filleta petita que tenia per nom Isabel.

Un dia assolellat de primavera, la senyora va fer ensellar el seu cavall per anar fins a l'ermita de la
Victòria.  Va col·locar la seva filla davant ella i remuntaren el camí. 
Cavalcant per aquell camí, que aleshores estava polsós i empedregat, no se sap bé com, el cavall es va desbocar, i llenegant, va anar a caure a la mar des d'una alçada de més de 50 metres. 
Amb l'ensopegada, la senyora va tenir temps d'agafar-se a la cua del cavall, però la seva filla va anar a caure al fons de l'aigua.

La bona ventura va voler que per allà a prop hi hagués un pescador de canya que, en veure aquells fets, va córrer a tirar-se a la mar per treure la criatura que estava a punt d'ofegar-se.  Mare i filla romangueren salvades.  Desconeixem la sort que va tenir el cavall.

La tradició popular que ha anat recordant aquests fets, atribueix el qualificatiu de valenta a la senyora, quan va esser el pescador qui va fer la proesa més grossa.  Tot i així, només el fet de que en aquell temps una dona s'aventuràs a anar a cavall fins a la Victòria, ja era tota una proesa.

Aquesta senyora, Gertrudis Amorós, va donar nom al Pi de la senyora, i al Salt de la valenta dona.