Ermita de la Victòria

NOTES HISTÒRIQUES SOBRE
 LA IMATGE DE LA MARE DE DÉU DE LA VICTÒRIA I EL SANTUARI

     La imatge de la Mare de Déu de la Victòria és una talla gòtica de fusta de 60 cm d'alçada, on apareix asseguda amb l'Infant Jesús, que porta una bolla en la mà i es mostra dret sobre el genoll de sa Mare.  El nínxol de fusta on descansa la imatge és obra de l'escultor Domingo Ferrer i fou realitzat entre els anys 1714-1718.  El retaule major, presidit per la imatge gòtica, és d'estil barroc, obra de l'escultor Miquel Riutort, i data de 1747.

L'origen històric del Santuari s'ha de relacionar amb la vida eremítica i anacorètica.  Consta que l'any 1395 un ermità dit Arnau Got, vivia en aquests paratges, de manera que se podria considerar el precursor del santuari.

Tot i això, els documents situen aquest origen l'any 1403, quan habitava aquest indret l'ermità fra Diego García, a qui el bisbe Lluís de Prades concedí permís per dir-hi missa.

A principis del segle XVI se relacionaren amb la Victòria els frares carmelitans, dirigits per fra Antoni d'Àvila, el qual es va intitular prior del Monestir de la Mare de Déu de la Victòria el 23 de març de 1522.  L'any 1524 s'hi instaurà una capellania per dir-hi misses els diumenges i dies de festa. Després dels carmelites el Santuari tornà a ser habitat per ermitans. Entre els anys 1576 i 1653.  Posteriorment passà a ser custodiat per donats, matrimonis que guardaven l'ermita i atenien els pelegrins, sota les directrius dels jurats d'Alcúdia i dels obrers del Santuari (el primer data de 1669).  Pel que fa al culte, és significativa la data de 1643, quan els jurats nomenaren la Mare de Déu de la Victòria patrona d'Alcúdia i fixaren el 2 de juliol, dia de la Visitació, per celebrar la festa del Santuari. Aquesta decisió canvià el concepte de l'oratori, fins aleshores lloc de culte i oració. 

Així l'any 1652 s'acabà de construir una torre més important i elevada i es va concebre la planta baixa com a espai eclesial on poder celebrar oficis.  Aquesta construcció no fou dotada de la
solidesa necessària ja que el cap de cinc anys s'esbucà bona part d'aquest bastiment, amb la conseqüent destrucció, entre d'altres coses, de l'estructura del retaule existent.

Durant el segle XVII se feren obres importants a l'edifici, concretament entre 1608 i 1644, encara que la reforma definitiva de nova construcció va tenir lloc entre els anys 1685i 1704 gràcies a l'impuls de reverend Dr. Tomàs Serra i Joan.  La fesomia del nou oratori que es beneí el 2 de juliol de 1704, és la que ha arribat als nostres dies: una construcció sòlida i d'aspecte defensiu. 

L'edifici comprèn l'església, situada a la planta baixa, i l'hostatgeria, que ocupa les dues plantes superiors a les quals, originàriament, s'hi accedia des de l'interior de l'església, per una escala de caragol que encara existeix.